La millor informació del València Basket

Adéu, 2014, adéu…

923 0

Hui es l’últim dia de l’any. De 2014. D’un dels anys més gloriosos a la història taronja. Una història en més de 25 anys de recorregut, on l’equip valencià a tastat les mels dels èxits i de les decepcions. Des de fa cinq anys, d’ha canviat el model de treball a un Club on sempre ha predominat la gestió certament ilògica. On els éxits esdevenien prescisions d’entrenadors, de jugadors o de part del cos tècnic i directiu. I les decepcions no ensenyaven als gestors a trobar el camí.

Un camí que durant aquest 2014 pareixia totalment dret, que s’havia trobat la fórmula, que el binomi a la banqueta entre primer i segon entrenador era com una maquinaria de rellotgeria suïssa. Era un tàndem únic. Una parella que amb 12 jugadors compromesos, amb qualitat i valor, amb coratge i passió varen dur a València Basket a lluitar per tres títols, sempre amb opció en tots ells. I es que la primera meitat de 2014 fou un somni, el millor que ha gaudit aquest Club. Millor encara que els quarts de final de l’Eurolliga a 2011. L’equip competia i mai baixava els braços. Eixe era el 2014. Eixe era el somni que ningú volia abandonar.

Es va conquerir l’eurocup més dura que es recorda, en totes les eliminatòries amb el factor pista en contra, després d’haver signat una de les pitjors actuacions de la història a la fase de grups. Un equip que va anar de menys a més en Europa. On va batre equips com el Khimki, Nizny Novgorod i UNICS Kazan, equips potents a l’edició de l’Eurocup. El somni continuava: eren campions. Els taronja eren tricampions d’Europa i això sols ho pot dir el Lietuvos Rytas.

La Copa del Rei fou un premi a un treball constant a la Lliga Endesa durant la primera volta. L’equip arribava sense alé, sense quasi força, i amb els jugadors al mínim a causa de les lesions. Res es va poder fer enfront un Barcelona que fou superior, si més no, els taronja mai li perderen la cara al partit. Però no era la competició que anava a donar-li títols a Valencia Basket, una competició mítica i mísitca per als taronja des de 1998 a Valladolid.

I acabà la Lliga Regular: 30-4. Récord absolut del Club, històric. Els ànims estaven pels núvols, les ganes de fer coses importants també i l’afició totalment volcada amb l’equip. És va sofrir enfront un molt bon, però jove, Cajasol Sevilla (2-1) i es va lluitar fins la mort enfront el FC Barcelona (2-3) en unes semifinals que bé podien haver sigut una final de Lliga Endesa. Cap equip va guanyar els partits com a local. València Basket va remuntar un 0-2 i va dur l’últim partit a València. Un cara o creu. I eixí creu. Marcelinho Huertas es va vestir d’executor i va enmudir el taronjisme.

Però la vida continua i la nova temporada apareixia plena d’il.lusió a pesar de la pèrdua de Toni Muedra, l’arquitecte del Club, del millor equip de la història de València Basket. Jugadors es van anar i altres varen vindre. Justin Doellman, l’MVP de les finals de l’Eurocup i MVP de la Lliga Endesa, canviava el València Basket per un transatlàntic: el FC Barcelona. Lafayette, que havia enganxat al públic eixint des de la banqueta anava a un altre transatlàntic europeu: Olympiakos. El fet del canvi en la normativa de cupos nacionals, feu que es prescindira d’un pivot com Juanjo Triguero, al qual ara és troba a faltar a la pintura. I per últim, el jugador de la pedrera, Larry Abia, agafava maletes rumb a la LEB per a jugar a Corunya.

Va vindre experiència i força en jugadors con Loncar i Harangody. Però no era el mateix. Va vindre futur, en la figura de Guillem Vives i va vindre un jugador descarat, com Dwight Buycks, que, per desgràcia, no va fructificar. Es trobava molt a faltar un guia anotador com era Doellman. Els resultats no acompanyaven. València Basket iniciava amb derrota la seua campanya oficial (Supercopa), amb derrota la Lliga Endesa (enfront UCAM Murcia) i amb derrota l’Eurolliga (Olympiakos). Mal inici. Pitjors sensacions. L’equip no carburava, l’afició es començava a ficar nerviosa. L’Eurolliga es va esvair ràpidament. El somni es trencava i tornava a perdre el Club una oportunitat d’or. El ritme a la Lliga no fou millor. Irregularitat. Derrotes a Manresa, Guipúscoa. Victòries a Saragossa. Miralls enfront Laboral Kutxa. Desfetes al Palau Blaugrana o a Madrid… Molt s’havia perdut. Moltes coses havien canviat.

S’arriva a la fi de 2014 amb l’esperança d’una resurrecció de l’equip, amb la possibilitat de jugar la Copa del Rei i amb un balanç de 8-6 a falta de 3 jornades per a acabar la primera volta. S’acaba el 2014 amb un entrenador qüestionat, amb jugadors damnificats, amb les mirades ficades a la grada i al “què faran”. S’acava un 2014 que començà com un somni i acabà practicament com un malson.

En 2015 torna l’Eurocup. Hi ha que lluitar. I des de Territori Taronja, portal web que s’ha creat de forma independent dins del Grup Blanquinegres, anem a continuar seguint a l’equip, tant en casa com fora de casa. Continuarem informant dels èxits i de les decepcions, continuarem somniant en tornar a cobrir nits d’Eurolliga, de Finals de Lliga Endesa, de campionats, trofeus i éxits.

Des de Territori Taronja els desitgem un feliç any nou a tots els nostres lectors que ens han acompanyat durant aquesta aventura i que seria un plaer per a nosaltres que ho continuaren fent aquest nou any.

Feliç 2015, tarongetes.

Deixa una resposta

Your email address will not be published.